Perpinyà la catalana

Com deia Salvador Dalí, Perpinyà és el "Centre del Món". Entre el mar Mediterrani i les muntanyes del Pirineu, el sol us ofereix més de 300 dies a l'any: no somies més, ets allà!

Ric a la seva identitat cultural i al seu patrimoni certificat, Perpinyà us dona la benvinguda a la seva "Ciutat de l'Art i Història" i "patrimoni del segle XX".

Us encantarà els sabors, olors i colors del nostre únic i entranyable terrer. És a través del contacte amb la seva història, els seus habitants, els seus comerciants, els seus restauradors ... que Perpinyà et revelarà totes les seves riqueses.

Una experiència real per viure!

 

La sardana

La Sardana

Símbol de la unió i la germanor, els ballarins no s’atenen, com en un grec antic. Introduïda a la Catalunya nord pel Vallespir, la sardana ha arribat a conquerir tot el Rosselló. Amb un enorme impuls dels catalans del sud que fugien del franquisme el 1939, el Palmarium de Perpinyà es convertirà en un dels llocs mítics on es trobaran per ballar. Però encara avui, podem ballar al peu del Castillet, on tots els estius ressonen les notes de la sardana.

L’actual sardana deu molt al fabricant de Perpinyà, el luthier André Touron, que al segle XIX va perfeccionar la tenora, un dels instruments musicals de la Cobla, orquestra d’instruments específics de la sardana.

El 1952, França va començar a "sardanejar-se", cantant l'èxit de Charles Trénet : "La jolie sardane", de la qual els rossinyoles no estaven gaire orgullosos.

No t’oblidis, un element imprescindible per ballar bé la sardana: t’has de posar “vigatanes” fins al genoll, que son sandàlies autèntiques de la ciutat de Vic.

La Cobla és l’orquestra tradicional català que toca sardanes. Està format per onze músics que toquen instruments que fan la particularitat d’aquest conjunt excepcional. Una flauta i un tamborí interpretats pel mateix músic, dos "tibles" i dos "tenores" (instruments de la família dels oboès i el més típic de la cobla), dues trompetes, dos trombons amb pistons, dos "fiscorns" (instruments de la subfamília de saxhorn) i el contrabaix de tres o quatre cordes que permeten tocar melodies molt característiques.

 

El Granat de
Perpignan

El Granat de Perpinyà

El granat és la pedra sagrada dels catalans. Muntat sobre or, representa els colors catalans, cosa que explica l’èxit obtingut per les joies granates a finals del segle XIX, i al principi del XX, impulsat pel moviment regionalista. Recordarem els Velzy i Charpentier, dos dels artesans més famosos "granats" de Perpinyà, que eren autèntics orfebres, confeccionant joies de gran bellesa.

 

El granat tradicional, abans de col·locar-se en una eina que millora el seu color vermell profund, és el tema d'una mida particular que s'anomena "rosa mida" o "talla Perpinyà". Les arracades de soltura, les creus per a nens, els anells (tendals, transbordadors, samarretes) i els fermalls formen part d’una col·lecció que no surt de moda i sempre gaudeix del suport de les dones de Perpinyà. Els models més actuals, però sempre carregats de simbolisme (penjolls d’espardenyes, “pourrous”) també han aparegut a les finestres dels joiers de Perpinyà en els darrers anys.

 

Cal destacar que les verges de les nostres esglésies solen estar adornades amb corones plenes de molts granats (verge de la Immaculada Concepció de Perpinyà, verge de Font-Romeu, Notre-Dame de Laval, etc.). Això demostra l’afecte dels catalans per aquesta pedra morada que antigament es podia trobar al cor del Canigó.

 

La Sant Jordi
i
la Sant Joan

Dues festes, Sant Jordi (23 d'abril) i Sant Joan (24 de juny), se celebren especialment al Rosselló.

Sant Jordi és el patró de Catalunya. La història explica que és Sant Jordi de Capadòcia que va lliurar la ciutat de Silenus, a Líbia, d’un monstre que devorava els nens en símbol de sacrifici. La princesa de Silenus va quedar atrapada pel drac i Sant Jordi va arribar a matar l'animal amb un cop de llança. Es diu que, on va caure la sang de la bèstia, van florir roses vermelles.

 

La festa de Sant Jordi es va instituir per primera vegada a Barcelona, ​​el 1926, com el dia del llibre i la rosa: la tradició vol que en aquest dia ens oferim llibres i una rosa vermella.

 

A Perpinyà, la festa de Sant Jordi va fer una aparició vacil·lant el 1976, però va tenir un gran èxit d’any en any. Avui, en al nord i al sud dels Pirineus, el 23 d’abril és un dia de celebració marcat per un gran nombre d’esdeveniments i dedicat als llibres i a la literatura.

 

En el any 1996, la festa de Sant Jordi va entrar a la UNESCO, convertint-se en la Diada internacional.

 

Sant Joan (Sant Joan Baptista) és el patró de Perpinyà, la catedral del qual porta el nom, i el 24 de juny, dia de la festa major. A més, la festa de Sant Joan també correspon al solstici d’estiu, i a la nit més curta de l’any. El sincretisme pagà i la celebració religiosa es barregen molt en aquesta celebració on el Canigó crema amb un gran foc simbòlic. Iniciat el 1955 per François Pujade, pres de nou el 1963, per Jean Iglésis i el Cercle des jeunes, i perpetuat per l'associació Focs de Sant Joan, la tradició d'encendre una gran pira a la part superior du Canigou està avui arrelat a l’agenda festiva de Perpinyà. Trobarem portadors de torxes, sardanes, focs artificials que són part integrant de l’entreteniment de la festa.

 

També no es pot oblidar el ramellet de la bonaventura, o ramellet de Sant Joan que es una part integrant de les tradicions de Sant Joan. El ram està compost per diverses herbes recollides al matí (picapedrer, herba de sant Joan, immortel i fulla de noguera). A Perpinyà, podeu trobar ramets a prop del Castillet en aquesta època de l'any

 

La setmana santa

La processó de Sanch

 

La Germandat de la Molt Preciosa Sang de Jesucrist, coneguda com la Germandat de Sanch, va ser fundada l’11 d’octubre de 1416 a l’església de Saint-Jacques de Perpinyà, per hortolans i teixidors. Van patir la poderosa influència del dominic Vicens Ferrer (Sant Vicent Ferrier), reconegut com predicador nascut a València el 1350. Al llarg dels seus viatges, es va rodejar de penitents vestits amb un vestit negre i una caputxa, fent-se penjar per la remissió dels seus pecats. A Perpinyà, Vicens Ferrer va participar dues vegades al Consell de la Real que havia de portar la resolució del Gran Cisma Occidental. A principis de l'any 1416, abans de marxar de Perpinyà, va pronunciar un sermó al Convent dels Pobres Clares, i sembla que aquest sermó va determinar el fonament de la Germandat dels Sanch.

 

El Confrérie de la Sanch es posarà en diverses missions : acompanyar els condemnats a mort, recollir les seves restes i enterrar-los en terres consagrades i commemorar la Passió de Crist durant una gran processó que va tenir lloc el Dijous de Maig. Els penitents portaven a les espatlles estàtues, els "misteris", que representaven cada etapa de la Passió de Crist. Aquesta processó va tenir lloc al so de Miserere i “goigs” especialment compostos per a l'esdeveniment. Al segle XVIII, veurem estàtues de les Verges dels Dolors amb rostres embrutats.

 

Observem també que al segle XVIII, la processó de Sanch va ser víctima d’excessos ostentosos i de l’hostilitat del clergat francès. El Monseigneur de Gouy d'Avrincourt prohibirà aquest esdeveniment, tradició religiosa d'origen hispànic a la qual els catalans estan adherits.

 

Després de la Revolució Francesa, la processó de Sanch es va limitar a l'estret perímetre de l'església de Saint-Jacques. Gràcies a Joseph Deloncle, Chanoine Mestres, rector de la parròquia de St Jacques i al bisbe mossèn Bernard, la processó de Sanch tornarà en el any 1951, i des del 1958 té lloc el divendres sant, després migdia, als tres cops colpejats al campanar de Saint-Jacques. Es tracta d’un esdeveniment únic a França, patrimoni d’un Rosselló adossat a la corona de Catalunya-Aragó, patrimoni d’una fe popular que ha conservat fidelment tota la seva autenticitat. Cada Divendres Dant, Perpinyà està banyat en un ambient únic que cal viure per comprendre millor la processó secular del Sanch de Perpinyà.

 

Font: "La processó de Sanch, sis segles de fe i tradició" de Josianne Cabanas (Ed. Mare Nostrum).

 

L'escut de Perpinyà

L’escut de Perpinyà

Les armes de la ciutat de Perpinyà (escut d'armes, segell) van ser concedides pel rei Martí d'Aragó el 1400 a petició dels cònsols i sondes de Perpinyà que volien modificar el segell del consolat. Els va concedir que “canviessin el segell i les armes a voluntat”, sempre que hi haguessin les armes reials de la casa d’Aragó i l’efígie de Sant Joan Baptista. El llibre de les Provisions de la Ciutat conserva aquest text, que està acompanyat d’una magnífica il·luminació que representa a Sant Joan Baptista que porta el xai envoltat de petits àngels, col·locat a les "barres catalanes" de color sang i daurat.

 

Font: "Perpinyà un i plural", publicació col·lectiva de la ciutat de Perpinyà.