La flama del Canigó

Els grans monestirs romànics de Catalunya s’aixequen d’una i altra banda dels Pirineus. Ells són en l’origen dels centres de civilització, cultura i poblament que van contribuir a la formació de Catalunya.

Al sud del Canigó, destaquem el Monestir de Ripoll, fundat pel comte Guifré el Pilós. L’abat Oliba en fou el principal promotor.

Oliba, membre de la família dels comtes de Barcelona fou abat de Ripoll i també de Cuixà. Dins el recinte de Santa Maria de Ripoll podem observar els sarcòfags dels comtes de Barcelona tals com Guifré, Ramon Berenguer III i Ramon Berenguer VI. El monestir fou mausoleu del llinatge dels comtes, fins la creació del panteó reial de Poblet. També posseeix un important pòrtic romànic.

L’evolució dels monestirs de Santa Maria, de Ripoll i de Sant Miquel de Cuixà està lligada, d’ençà de la primera meitat del segle XI, després que l’abat Oliba fou nomenat abat d’ambdós monestirs.

Prop de Sant Miquel de Cuixà, més o menys a la mateixa època, hom començà a construir el monestir de Sant Martí del Canigó, Oliba va intervenir de nou en la configuració del monestir.


A primers del segle XIX, Ripoll i Sant Martí del Canigó ha estaven en decadència. Als voltants del 1900 foren restaurats, el de Ripoll gràcies a la iniciativa del bisbe de Perpinyà, Jules Carsalade du Pont, i des de llavors van ser un punt de trobada del catalanisme renaixent.

En la consagració de Santa Maria de Ripoll, Morgades coronarà Verdaguer, autor del Canigó, com a poeta de Catalunya.

El poema, editat el 1886, fou rebut amb entusiasme : “Marca l’apogeu de les possibilitats creadores de Verdaguer”. Aquest poema dedicat als “Catalans de França” té per marc un país centrat i no pas dividit pels Pirineus, on és present el personatge d’Oliba.

Sota la mirada del Canigó nasqué el fundador de la dinastia catalana i diu la llegenda que un dels seus descendents, el rei Pere II, hi va matar un feroç drac.

Fruit del folklore sortit de les seves comarques, les melodies conegudes com Muntanyes Regalades i Muntanyes del Canigó s’escamparen per tot el territori nacional.

D’ençà dels anys 50, una àmplia mobilització d’esforços ha aconseguit la flama del Canigó.

De nord a sud dels Països Catalans, al territori bressol de la nació, un cop l’any, la nit de Sant Joan, centenars d’excursionistes, vinguts d’arreu, fan l’ascensió al cim amb una falla provinent de llur poble, per emportar-se la flama.