La Setmana Santa i la Processó de la Sanch

Si ens referim a les rares publicacions sobre el tema, sembla que seria al sant Vicenç Ferrer, nascut a València el 1350 a qui devem els orígens de la processó de Divendres Sant, anomenada generalment « Processó de la Sanch ».

Aquest gran dominic fou, a imitació de Jesús, acompanyat per milers de fidels en les seves peregrinacions a través del món llatí. Per allà on passava el sant es formaven immenses processons on tots els penitents portaven, segons el costum de l’època, un vestit de color fosc, signe de penitència i humilitat. La marxa estava senyalitzada amb estendards sobre els quals s’havia pintat els instruments de la Passió i les seves principals etapes. La processó era encapçalada per un personatge vestit de vermell, portador d’una campana de ferro.

És aquest mateix caparutxa (penitent) vermell, el regidor que, avui, marca el ritme al so de la campana, el tràgic i lent seguici de la Sanch pel laberint dels carrers antics de Perpinyà.

L’11 d’octubre de 1416 Perpinyà fundà, a l’església de Sant Jaume, l’arxiconfraria de la Sanch (sang) a imatge de certes ciutats espanyoles on subsisteixen algunes confraries de penitents i de les quals Sevilla n’és la més famosa. Acompanyava llavors els presoners i els condemnats a mort, al lloc del suplici al so del cant lúgubre del “miserere dels penjats”.

Del 1777 al 1949, l’antiga processó que fins llavors s’havia representat a la nit als carrers de la ciutat (tal com encara avui les de Cotlliure i Arles de Tec), fou reclosa a l’estreta església de Sant Jaume.

Serà només, el 1950, reprenent una tradició secular, que tornarà a desfilar pels carrers de la ciutat.

Però més enllà del llarg i tràgic seguici dels penitents negres, el caminar dels quals va guiat pel ritme lúgubre dels tambors amb vels negres, el que fa realment espectacular i preciosa la processó de la Sanch, són dos elements estretament lligats : els misteris i els goigs.

Els misteris són representacions a escala real de les diferents escenes de la Passió. Si bé l’Església del segle XX ja no organitza aquesta processó, és però, de la fresca penombra de les capelles rosselloneses que vénen els Crists amb vestits de puntes, amb cara pàl•lida sota la llarga cabellera, les madones ploroses dins els seus vels de dol, amb el cor travessat per les set espases simbòliques del Gòlgota. 

El Crist que porta la seva creu i el Crist clavat a la seva creu posen fi a la llarga desfilada d’aquest fresc acolorit, d’un realisme sorprenent. La joia de la processó és sens dubte el Crist Devot sobre el seu llit de gala, davant la catedral.

Els goigs ressonen des del matí, mentre arreu la floració acolorida dels monuments esclata i els balcons es tenyeixen amb penjolls tornassolats. Aquests cants tradicionals que, abans del segle XV, havien estat lligats sobretot als goigs de Maria, esdevingueren curiosament, a partir del segle XV, càntics plens de tristesa, resseguint els patiments de Maria durant el calvari.

Ells també, barrejats amb els redoblaments de tambors, acompanyaran tot el seguici d’aquesta processó de la Sanch que continua sent un dels esdeveniments rossellonesos més emocionants i espectaculars, en què el profà i el sagrat no deixen de barrejar-se.