Amb el nom de Quatre Barres o Barres Catalanes designem el signe heràldic que constitueix l’escut català, a l’origen d’una de les banderes actuals més antigues d’Europa. Una llegenda atribueix la seva institució com escut a l’emperador franc Lluís el Pietós, que visqué al segle IX. L’emperador hauria dibuixat sobre l’escut daurat del Comte de Barcelona, Guifré el Pilós, les barres vermelles amb els quatre dits sucats amb la sang del Comte, ferit en una batalla contra els normands mentre defensava victoriosament l’emperador franc.

El primer testimoni de l’existència de l’escut català és un segell del Comte Ramon Berenguer IV de Barcelona sobre un document provençal amb data del 1150. És així com el símbol d’armes personal del comte esdevingué símbol heràldic de la dinastia catalana i més tard la bandera catalana. La Mancomunitat de Catalunya (Unió de Pobles Catalans) feu de les Quatre Barres el seu emblema oficial.

Durant la dictadura del General Primo de Rivera (1923-1930), la bandera catalana fou prohibida i la seva exhibició fou perseguida per les autoritats.

La Generalitat de Catalunya la va fer oficial de nou en el curs del període republicà. L’Estatut Interior de Catalunya, del 1933 establia al seu article quart : “La bandera de Catalunya és la tradicional de quatre barres vermelles en fons groc”.

Durant el període franquista (1939-1975), l’exhibició de la bandera amb Quatre Barres fou altre cop prohibida a Catalunya, però el seu ús clandestí no desaparegué mai. Les Diades Nacionals (festes nacionals) dels 1976, 1977 i 1978 foren marcades pel desplegament de milers de senyeres que flotaven arreu de Catalunya.

L’Estatut d’Autonomia del 1979 reprèn el mateix article del 1933.