IDENTITAT
Perpinyà la Catalana o « Fidelíssima Vila de Perpinyà »: és així com es presenta oficialment la ciutat. Aquestes denominacions fan referència a la seva història, la seva identitat, el seu patrimoni, però també reflecteixen l’expressió d’una realitat geogràfica i cultural que fa la riquesa i la singularitat de la ciutat.
La Catalana atès que Perpinyà, capital de la Catalunya del Nord, del segle X fins a mitjan del segle XVII, amb unes interrupcions, fou un element d’un principat de Catalunya vinculat més tard al reialme d’Aragó. Pel que fa al títol de « Fidelíssima », fou atorgat el 1474 pel rei d’Aragó-Comte de Barcelona, Joan II, per tal de commemorar la resistència dels Perpinyanesos a l’annexió del Rosselló per Lluís XI. Des de llavors s’ha afegit aquest títol a les armes de la ciutat.
SITUACIÓ GEOGRÀFICA
« Gran petita ciutat» o « petita gran ciutat», Perpinyà és el centre d’una antiga província, el Rosselló, organitzada al voltant d’una plana agrícola. Se situa en un entorn privilegiat: el litoral rocós mediterrani i la platja d’una part, i les muntanyes, amb l’imponent Massís del Canigó (un dels cims més alts del Pirineu francès) de l’altra. País de llum i de Tramuntana, Perpinyà es beneficia d’influències mediterrànies amb prop de 300 dies de sol a l’any. Perpinyà és la prefectura del departament dels Pirineus Orientals, naturalment girada cap a la Catalunya Sud del fet de la seva identitat geogràfica i cultural: una ciutat-pont entre Barcelona i les ciutats del Llenguadoc-Rosselló.
HISTÒRIA
Durant molt de temps Perpinyà fou una plaça forta; tot i això és una ciutat frontera, un lloc de pas i de mescla dels pobles. Està situada sobre la via que uneix l’estret de Gibraltar amb la península italiana, esdevinguda la « Via Domitia » romana, de la qual l’autopista A9 perpetua avui el traçat. Fou l’escenari d’invasions, de guerres, des del pas d’Anníbal, les onades dels Vàndals, dels Visigots, dels Moros i dels Francs, les rivalitats franco-catalanes, les guerres de successió d’Espanya, les guerres napoleòniques, fins a la segona guerra mundial. Però també fou terra de refugi; així reuneix d’ençà de molts segles poblacions amb cultures diferents: catalans rossellonesos o del principat de Catalunya, gitanos ara sedentaris, jubilats originaris d’arreu d’Europa, francesos d’Algèria des del 1962, població immigrada portuguesa, magribina o d’altres llocs.
A més, Perpinyà és, des de l’alta Edat Mitjana, hereva de l’organització, de les institucions, de la cultura i dels valors urbans de l’antiguitat romana, represes pel principat de Catalunya. Antiga ciutat romana de Ruscino, seu del Comtat del Rosselló, és entre les primeres ciutats d’Europa a tenir el 1197, gràcies al rei d’Aragó-Comte de Barcelona Pere Ier, una Carta de les Llibertats Comunals. La qual cosa es pot veure encara avui dia en els monuments cívics i civils de la ciutat: Llotja, Casa de la Vila, Palau de la Diputació, Palau de les Corts. Finalment, Perpinyà esdevingué la capital continental del Reialme de Mallorca entre el 1276 i el 1344. aquest període d’apogeu és a l’origen dels elements majors del seu ric patrimoni.
RIQUESES MÚLTIPLES
Perpinyà coneix la seva edat d’or amb el Reialme de Mallorca, del 1276 al 1344, període durant el qual la vila fou la capital continental d’un estat mediterrani i en part insular. La ciutat reial es cobreix llavors d’una arquitectura i d’una decoració gòtica, de col•legiates; la seva prosperitat comercial s’exporta per tota la Conca mediterrània. Capital cosmopolita, Perpinyà rep llavors artistes i esdevé el bressol literari de grans trobadors com ara Ponç d’Ortafà, l’etapa de filòsofs viatgers tal com Ramon Llull, el fogar d’una escola filosòfica i religiosa jueva important. Els grans monuments de Perpinyà testimonien d’aquesta època fastuosa: el Palau dels Reis de Mallorca, la Catedral, el Campo Santo, la Casa de la Vila, les esglésies. És per Perpinyà un període clau que funda l’orgull i la independència de la ciutat. És també en aquest període que s’incorporen alguns dels elements més importants de la trama urbana. Després de la seva annexió a França amb el Tractat dels Pirineus (1659), Perpinyà va veure el seu estatut de plaça forta i la seva vocació militar reforçada. És així com després de la Revolució, la major part dels monuments públics i sobretot de les possessions religioses, van ser annexades per l’exèrcit, cosa que va tenir per conseqüència d’assegurar-ne més o menys la seva integritat, però també d’excloure-les de l’espai viu de la ciutat i del seu desenvolupament.
|
| 
